Cultura i educació, o el dret a sentipensar

13 Novembre 2020

"les teves oportunitats i resultats per fer cursos o qualsevol altra activitat formativa en les arts i la cultura depenen del teu codi postal, la teva classe social, la teva família, la teva edat o el teu origen."
Nicolás Barbieri
"les teves oportunitats i resultats per fer cursos o qualsevol altra activitat formativa en les arts i la cultura depenen del teu codi postal, la teva classe social, la teva família, la teva edat o el teu origen."


Nicolás Barbieri
investigador de L'IGOP i docent a la UAB
http://ubicarse.net

“Un alumne del meu grup, gràcies al rap que ha escrit, ha tret una història personal molt heavy que ha viscut recentment des del confinament. M’he emocionat llegint el seu rap i ell després ha plorat explicant-m’ho tot a través del que deia la seva lletra”.

Aquestes paraules formen part d’un missatge que una professora va enviar a en Pau Llonch arran d’una activitat promoguda pel músic i educador. Em sembla una de les múltiples possibles respostes a la pregunta de per què hauríem de promoure la participació cultural en les trajectòries educatives dels infants i adolescents, prestant especial atenció a les situacions de més vulneració. Es tracta només d’una resposta, perquè el dret a la participació cultural i a l’educació artística és un dret cultural, i per tant un dret humà. Però com que la vulneració de drets s’ha transformat pràcticament en la norma, ens hem acostumat també a l’incompliment dels drets culturals.

Crec també que les paraules d’aquesta professora ens ensenyen que el dret a la participació cultural (i en concret a l’educació en les arts) no pot dissociar necessitats i capacitats. Hem de tenir molta cura quan parlem només de dèficits en la participació cultural. Perquè cada necessitat va associada a alguna capacitat. Cada forma de privació va associada a formes de participació, també en l’àmbit cultural. Ho veiem en aquesta petita història de l’alumne que escriu el rap i ho veiem també en la resposta de la professora. A més, tot plegat ens adonem estem fracassant quan en l’educació i la cultura separem pensament i sentiment. Diu Eduardo Galeano: “Para qué escribe uno, si no es para juntar sus pedazos? Desde que entramos en la escuela o la iglesia, la educación nos descuartiza: nos enseña a divorciar el alma del cuerpo y la razón del corazón. Sabios doctores de Ética y Moral han de ser los pescadores de la costa colombiana, que inventaron la palabra sentipensante…” Per què promoure doncs les activitats culturals educatives? Perquè tenim dret a sentipensar (del que també parlava Saturnino de la Torre), i de retruc, tenim dret a criticar com ens obliguen a pensar i sentir l’educació i la cultura. Perquè, cal recordar-ho, no pel fet de ser cultural, una pràctica és de per sí inclusiva i equitativa.

Quin és aleshores el problema? És la desigualtat, també en el dret a l’educació en les arts i les expressions culturals. No només desigualtat en les oportunitats (en l’oferta d’activitats), sinó també en els resultats, especialment en l’ús i apropiació dels recursos culturals disponibles. L’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona ho evidencia clarament: viure en un barri de renda mitjana o alta, tenir un nivell d’estudis més elevat, una pràctica cultural familiar més intensa o haver nascut a la resta de la Unió Europea condicionen el dret a l’educació en les arts i la cultura. Dit d’una altra manera, les teves oportunitats i resultats per fer cursos o qualsevol altra activitat formativa en les arts i la cultura depenen del teu codi postal, la teva classe social, la teva família, la teva edat o el teu origen.

El 60% d’infants de famílies de renda alta participen d’alguna activitat extraescolar artística-cultural, aquesta percentatge cau fins al 40% en famílies de renda baixa.

En la mateixa línia podem interpretar les dades d’activitats culturals extraescolars dels infants a Catalunya. En un capítol de l’Anuari Educació 360 que hem escrit conjuntament amb Oriol Cendra, analitzem els resultats d’una enquesta a famílies elaborada específicament per aquesta publicació. Vam preguntar les famílies si els fills/filles participaven d’activitats extraescolars artístiques i culturals, incloent-hi música, teatre, dansa, castellers, entre d’altres. Ens referim a activitats organitzades per entitats (AFAs, associacions, clubs, etc.) i empreses, però també per institucions públiques. Els resultats indiquen l’existència de desigualtats importants, condicionades pel nivell d’estudi i, sobretot, per la renda de la família. Mentre el 60% d’infants de famílies de renda alta participen d’alguna activitat extraescolar artística-cultural, aquesta percentatge cau fins al 40% en famílies de renda baixa.

Les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural, i en concret a través d’activitats culturals educatives, són claus per entendre per què es reprodueixen les desigualtats socials en termes generals. Tanmateix, excepcions a banda, la preocupació per la desigualtat no ocupa un lloc central en l’agenda de les polítiques culturals. Alhora, la cultura és la dimensió relegada en la preocupació per les desigualtats urbanes. En el debat sobre el present i futur de les ciutats, discutim intensament sobre les desigualtats en la salut, l’habitatge o l’educació, però molt menys sobre les desigualtats en l’àmbit de la cultura. A pesar que existeixen iniciatives puntuals, la promoció del drets culturals no té un paper significatiu en les estratègies per a abordar les desigualtats urbanes i la segregació social. No sembla, per cert, que aquest diagnòstic hagi canviat davant la pandèmia i l’impacte de la crisi derivada. Més aviat el contrari: les activitats culturals presencials han estat fortament limitades i la participació digital ha pogut reproduir desigualtats pre-existents.

Les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural, i en concret a través d’activitats culturals educatives, són claus per entendre per què es reprodueixen les desigualtats socials en termes generals.

Quines polítiques i accions s’estan duent a terme per part d’institucions públiques i agents comunitaris per donar resposta a la desigualtats en el dret a participar en la vida cultural? Aquí també la paraula clau és equitat. Cal situar l’equitat en el centre de l’agenda de les polítiques culturals. Més encara si parlem de la relació entre cultura i educació. Tenim valuoses iniciatives i projectes dels quals aprendre. Experiències híbrides entre els àmbits culturals i educatius (i d’altres), amb agents i espais diversos (públics, comunitaris) que generen alhora cultura i educació. Agents culturals i educatius que, respectant les missions de cadascú, es reconeixen com a interdependents i complementaris.

Però ens manquen polítiques estructurals, i per tant elaborades i implementades de forma transversal, amb els recursos que això requereix i la mirada complexa que l’equitat demana. Perquè encara confonem equitat amb homogeneïtat. Promoure l’equitat en la participació cultural no significa “la mateixa cultura per tothom”, administrada per unes poques institucions i oblidant-nos de les capacitats de les persones i comunitats. Però de la mateixa manera cal advertir que equitat tampoc significa “cadascú amb la seva cultura”. La promoció de la diversitat sense la preocupació per trobar-nos entre diferents condueix a la segregació.

Cal situar l’equitat en el centre de l’agenda de les polítiques culturals.

Concretant. Si les desigualtats són de base material (que ho són), calen recursos econòmics per a les organitzacions culturals i educatives, però sobretot per a les famílies. Si les desigualtats són de base simbòlica (que també ho són) cal trencar jerarquies en la concepció de la cultura i treballar des de l’heterogeneïtat de pràctiques culturals de les persones i comunitats. Si les desigualtats són de base cultural (que també ho són: ètnia, gènere, origen i fins i tot diversitat funcional), cal incorporar la diferència com a element clau en tot procés d’aprenentatge. Si les desigualtats són de base territorial (que també ho són), cal generar noves oportunitats en els territoris més afectats, però alhora reconèixer els seus actius culturals. Si les desigualtats són de base institucional (que també ho són), cal superar la divisió sectorial, autoreferencial i instrumental que existeix entre cultura i educació. Si les desigualtats són de base generacional (que també ho són), cal evitar la desconnexió que es produeix en determinades edats, dissenyant itineraris que permetin gaudir d’experiències culturals i educatives al llarg de la vida. Així doncs, com que les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural són multidimensionals, necessitem totes aquestes respostes. I coordinades entre sí.