Quan parlem d’una educació a temps complet, estem entenent l’educació com un ampli ventall d’oportunitats d’aprenentatge, de desenvolupament de competències personals i de relacions que es produeix dins i fora de la institució escolar i dins i fora del temps lectiu obligatori. Això, però, és una evidència. El fet és que l’educació a temps complet no es tracta només d’una concepció l’educació, sinó sobretot d’actuar per garantir aquest dret.

Múltiples estudis ens mostren que aquelles oportunitats que van més enllà de l’escola (com les activitats extraescolars o el lleure educatiu d’estiu) contribueixen a la salut, la motivació, el desenvolupament de competències o la vinculació comunitària. I sabem, a més, que aquests impactes són especialment significatius en aquells que tenen una situació de partida més desafavorida. L’àmbit fora escola és un espai d’oportunitats.

Però sabem també que la participació en aquestes activitats està altament condicionada pel nivell socioeconòmic de les famílies, la classe, reforçant les desigualtats educatives i socials d’infants i adolescents. Els de famílies amb menys recursos no només participen menys en aquestes activitats, sinó que ho fan durant menys hores, al llarg de menys anys (i, per tant, amb menys recorregut en aquests aprenentatges) i amb un ventall menys ampli d’activitats. L’àmbit fora escola és un espai de desigualtats: parlem d’exclusió, però també de segregació.

I, per tant, si l’educació i les desigualtats educatives es dones dins i fora de l’escola, les polítiques s’han d’ocupar del que passa dins i fora de l’escola. Són múltiples i valuoses les iniciatives locals d’ajuntaments, d’entitats i d’escoles que han posat fil a l’agulla per compensar aquestes desigualtats. En canvi, no s’ha desenvolupat encara una política generalitzada, garantista, per universalitzar l’accés a l’educació extraescolar i d’estiu. D’aquesta manera, a les desigualtats socials s’hi suma, per tant, un desequilibri territorial.

És el moment de fer un pas endavant: viabilitat i limitacions

Fa temps que diem que cal passar de les iniciatives a la política i creiem que estem en condicions de fer un pas endavant en aquest sentit. Aquí i ara conflueixen quatre grans factors que han de fer viable una política de país, i sobre els quals s’ha de recolzar), però també limitacions que aquesta política s’ha d’enfocar a superar.

Comptem amb un marc legal que reconeix el dret a l’educació en el lleure, més enllà de l’escola, i que estableix l’obligació de les administracions de garantir-lo. Ho recullen la Llei d’Educació i la Llei de Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència i ens ho ha recordat el Síndic de Greuges. En canvi, no tenim un desplegament reglamentari d’aquesta legislació que ho faci possible i expliqui com s’ha de garantir.

Tanmateix, existeix una notable trajectòria de polítiques per fomentar l’educació en el lleure o fora escola. Han estat sobretot polítiques locals, però també algunes liderades pel Departament d’Educació, que han suposat contribucions significatives, però s’han basat en programes inestables en el temps o dispars a nivell territorial.

Mentrestant, les dades ens mostren que les famílies reconeixen el valor d’una educació en el lleure i que majoritàriament demanen polítiques que hi garanteixin l’accés. El Parlament de Catalunya recollia també aquesta demanda i el juny passat, per àmplia majoria, va instar el govern a fer un pla d’actuació per garantir l’accés universal a les extraescolars. Precisament perquè aquestes mateixes famílies es troben amb barreres (econòmiques, informatives, logístiques, culturals i geogràfiques) per a la participació, l’accés i l’aprofitament de les oportunitats.

En darrer lloc, no podem oblidar que comptem amb una oferta rica i diversa: escoles de música, caus, clubs esportius, classes d’idiomes, esplais, casals d’estiu, aules de teatre, escoles de dansa, tallers… Un ventall molt variat en els aprenentatges que ofereix, en el seu format i en les organitzacions que se n’encarreguen. Tanmateix, aquesta àmplia diversitat no té un marc compartit bàsic que ens permeti assegurar-ne la qualitat, l’equitat i l’enfocament educatiu. De fet, no la coneixem prou aquesta oferta i les seves característiques. És un espai desarticulat i atomitzat que necessitem conèixer millor i també reconèixer i prestigiar.

Articular a cada municipi, garantir a tot el país

Partint d’aquestes fortaleses i buscant superar les limitacions assenyalades, ens proposem situar un primer horitzó de garantia: assegurar que a Catalunya qualsevol infant o adolescent (6-15 anys) té accés a una activitat extraescolar durant el curs i dues setmanes d’educació en el lleure a l’estiu.

És evident que una política de garantia d’activitats extraescolars i d’estiu no ho soluciona tot, però esdevé imprescindible per avançar cap a una educació a temps complet que no només asseguri l’accés i l’aprofitament a múltiples oportunitats, sinó que aprofiti el potencial de tots els agents, connecti el que passa a l’escola i l’institut amb el que passa fora i permeti traçar itineraris personalitzats, per tal que l’interès i el talent que es despertin en aquestes activitats pugui tenir continuïtat.

Els aprenentatges del recorregut fet fins ara per l’Aliança Educació 360 ens permeten establir les bases d’aquesta política, identificar els elements que han d’entrar en joc. El marc de cooperació interadministrativa que necessitem ha de comptar, d’una banda, amb la Generalitat de Catalunya i, de l’altra, amb les administracions locals.

A la banda de la Generalitat, proposem la creació d’una oficina o un espai interdepartamental per coordinar i assegurar la coherència d’aquesta política. El Departament d’Educació té sens dubte un paper clau, però hem de comptar també amb el Departament de Drets Socials, que ja està duent a terme actuacions que afavoreixen l’educació fora escola (serveis socials, acció cívica i comunitària, joventut…). I creiem indispensable també que les noves generacions de docents disposin de les eines i el coneixement per a exercir com a facilitadors d’oportunitats educatives més enllà de l’escola. Per això el Departament de Recerca i Universitats té molt a dir i molt a fer.

Aquesta oficina hauria d’establir uns requisits mínims del que guiarà aquesta política: qualificacions necessàries, ràtios, immersió lingüística, condicions laborals etc. A més, seria necessari un fons de finançament estable i estructural i establir marcs de col·laboració amb les administracions locals. El contracte programa, que assenyala la LEC, ofereix el compromís de totes dues parts per definir eixos i actuacions, amb una mirada temporal llarga, aconseguint l’equitat territorial i fent-ne seguiment i avaluant-les.

A l’altra banda d’aquesta equació, hi trobem les administracions locals (ajuntaments, consells comarcals, diputacions…) amb el rol de concretar i desplegar aquesta política a cada racó del país. Per tant, caldrà que hi siguin no només alguns municipis amb més iniciativa o més recursos, sinó la implicació de tots.

Les respostes concretes seran diferents a cada context i caldrà una combinació de diverses mesures. Per vèncer les barreres d’accés i participació, calen ajudes econòmiques (beques, tarifació social o gratuïtat), però també materials informatius, simplificació burocràtica, campanyes de sensibilització, personal de suport o oficines pròpies. I, fins i tot, en alguns casos pot ser necessari complementar l’oferta per assegurar que arriba a tots els barris i comarques i és diversa, equilibrada, inclusiva, equitativa i de qualitat.

A més d’això, aquesta administració que és la més propera a la ciutadania és l’única que pot dinamitzar i enfortir l’ecosistema educatiu local, comptant amb tothom i establint espais d’articulació i de governança.

Escoles i instituts en una educació a temps complet

No volem només garantir l’accés a les activitats, sinó entendre-les com a part fonamental de l’educació d’infants i adolescents. Els centres educatius tenen un paper clau perquè universalitzar no impliqui homogeneïtzar, a través de l’acció tutorial i l’orientació. Els projectes educatius dels centres, l’ús dels espais escolars (que han de tenir una funció social, segons la LEC), el servei de menjador, el transport escolar… han d’incorporar de manera explícita la perspectiva d’educació a temps complet.

Per contribuir-hi, proposem la creació figures responsables de l’educació a temps complet a cada centre, per detectar, orientar, prescriure i vincular. Es tracta d’una doble missió referida tant a l’activitat no lectiva que es doni al centre com a la connexió amb les oportunitats educatives del teixit comunitari. I una doble missió igualment perquè ens parla de l’alumnat però també de les famílies i les seves associacions. Aquesta figura que ha de ser remunerada, contemplada i estable dins l’equip del centre.
Aquest país ja compta amb escoles i instituts amb mirada d’educació a temps complet, centres educatius 360, l’experiència dels quals ens ha de servir per oferir models per a tots els altres.

Fem un pas endavant

Si aconseguim garantir activitats extraescolars i d’estiu a tots els infants i adolescents, hem d’esperar que això contribueixi a la millora de resultats educatius i la reducció de l’abandonament escolar prematur i l’absentisme. Assegurar oportunitats educatives ens portarà a tenir comunitats més fortes i cohesionades, amb les escoles treballant en xarxa, i un teixit social corresponsable del dret a l’educació.

La proposta que fem amb la publicació de Cap a una educació a temps complet a Catalunya: bases d’una política per garantir l’educació extraescolar i d’estiu no és un model tancat ni conté totes les respostes. És una aportació que assenyala debats a tenir i decisions a prendre. Però sí que volem que marqui un abans i un després i que fem un pas endavant.