ACTUALITAT
 |
Save the children ha publicat l’informe COVID-19: tancar l’escletxa. Impacte educatiu i propostes d’equitat per la desescalada, en què reivindica un pla de recuperació educativa basat en l’equitat i el benestar psicosocial perquè cap infant es quedi enrere. Álvaro Ferrer, destaca en aquesta conversa, la importància d’ampliar els programes de reforç pel proper curs, incorporant l’educació emocional i la necessitat d’un estiu educatiu que no segregi i que compti amb la implicació dels centres educatius. També reclama la posada en marxa d’un Programa de Cooperació Territorial del Ministeri potent, en la línia del antic pla PROA.
Entrevista |
Quin és l’objectiu de Save the Children amb aquest informe i reivindicació?
L’informe i la nostra reivindicació vol posar de relleu que la magnitud d’aquesta crisi educativa requerirà una aposta política i pressupostària per l’educació. Ara que es parla tant de “plans Marshall” per a la recuperació econòmica crec que necessitarem un “pla Marshall” ben orientat d’inversió en equitat educativa, usant també els fons que acaba d’anunciar de la Unió Europea no només per tancar aquestes ferides sinó les que veníem arrossegant. L’educació ha de ser una prioritat als plans de desescalada i recuperació.
Una de les demandes que fa la vostra entitat és la d’ampliar el reforç educatiu en horari escolar i extraescolar durant el proper curs. Quines necessitats ha de cobrir?
Aquesta crisi ha tret a la llum problemes d’inequitat educativa que ja hi eren i que ara es veuen agreujats. A Espanya, a igual nivell de coneixements, els nens i nenes de baixos recursos repeteixen quatre vegades més que els seus companys amb més nivell socioeconòmic. Els joves amb mares que no van aconseguir l’ESO abandonen prematurament els estudis deu vegades més que aquells amb mares universitàries. Aquesta bretxa creix per la falta d’accés a dispositius, la manca de suport a la llar i les dificultats per a la comunicació, el seguiment i el suport des de l’escola. Tot això s’agreuja amb la crisi econòmica que impacta de ple sobre les famílies i té efecte sobre els nens i nenes.
Estem davant d’una crisi d’inequitat educativa. Per tant, es tracta d’atendre una realitat de desigualtat d’oportunitats urgent, però de plantejar solucions que cal abordar amb visió de llarg termini. Quan hi ha problemes acadèmics a l’escola, les famílies amb més recursos donen suport i amb freqüència van a classes particulars que altres no poden permetre.
Quines característiques ha de complir el reforç educatiu en temps post COVID-19?
Un element bàsic ha de ser el suport i reforç en horari extraescolar en grups petits per a estudiants en situació desfavorida que incorpori les habilitats socioemocionals, a més del suport acadèmic. Avui tenim prou evidència de la importància de les habilitats socioemocionals i no cognitives en l’educació com per incorporar aquesta millora que no sempre s’ha tingut en compte.
D’altra banda, cal reforçar als centres. Cal atendre les desigualtats de recursos entre centres escolars que hem tornat a veure en aquesta crisi. Les que estaven pitjor preparades digitalment eren les escoles amb alumnat més desfavorit. Cal un programa de recursos extra a centres desfavorits permet invertir en biblioteques, laboratoris o en oferta d’extraescolars. Ja sabem per la crisi de 2008 que quan cauen els recursos de les famílies i no hi ha suport públic desapareixen les extraescolars de qualitat i creix aquesta desigualtat d’aprenentatges. Donades les necessitats d’aquesta crisi, aquesta altra via hauria de poder incorporar també recursos humans com a professorat de suport, treballadors socials i orientadors, vinculats a la millora dels seus projectes educatius i a la reducció de la segregació.
Amb quins agents educatius s’ha de comptar?
El suport i reforç extraescolar no necessàriament ha de comptar amb docents, poden ser monitors amb adequada formació universitària. Així es va fer amb el programa PROA (Reforç, Orientació i Suport), que es va implementar del 2005 al 2012 i amb altres programes de suport i reforç extraescolar que han funcionat bé, a Chicago, Manchester o a la mateixa Barcelona. Es pot pensar també en oferir crèdits a estudiants universitaris que puguin col·laborar o establir acords amb les Facultats d’Educació.
I a quin tipus d’entitats s’hauria d’involucrar?
Hi ha experiències molt bones en el sector social que fa anys que treballen el suport i reforç educatiu amb nens, nenes i joves i que, a més, coneixen bé la importància d’aquest treball no només acadèmic sinó socioemocional, de treballar l’autoestima, els vincles… És el tipus d’intervenció que realitzem, des de Save the Children i moltes d’altres organitzacions. Crec que pot ser un valor afegit sumar-los a aquests programes, allà on es pugui. Un cop més crec que és interessant que els centres educatius puguin obrir-se al seu entorn i optimitzar recursos creant sinèrgies amb el teixit social.
Quins infants i adolescents són els que han de comptar prioritàriament amb aquest suport?
Abans d’aquesta crisi, la pobresa infantil afectava un de cada quatre nens, nenes i adolescents. Mirant les dades de repetició i graduació, aproximadament una quarta part de l’alumnat d’educació obligatòria està en risc. És fonamental començar intervenint en Primària de manera preventiva. Estaríem parlant d’uns 1.200.000 alumnes de Primària i ESO, aproximadament un terç dels estan ara escolaritzats.
Sabem, a més, que aproximadament un de cada deu escoles a Espanya té un nivell molt alt de segregació a l’escolaritzar més de l’50% d’alumnat desfavorit. Aquesta línia de suport a centres desavantatjosos hauria d’arribar, al menys, a aquests 1800 centres de Primària i Secundària. Idealment hauria ampliar-se, com ha passat en d’altres països (TEIP a Portugal arriba al 16% de les escoles i DEIS a Irlanda al 25% dels centres).
I com plantegeu que es pugui fer realitat aquesta ampliació del reforç educatiu?
En això tenim un precedent que va ser reeixit, el pla PROA i les avaluacions han demostrat el seu èxit. Per coherència, hauria de ser similar. Hi ha d’haver un Programa de Cooperació Territorial del Ministeri potent, ben dotat econòmicament, amb unes línies clares d’intervenció i un bon disseny d’avaluació. Ha de ser un programa plurianual, ja que els seus beneficis creixen, quan la durada és més llarga. Les comunitats autònomes hauran de cofinançar, concretar i implementar el programa, assegurant que arriba al territori. S’ha de fixar objectius i indicadors concrets i quantificats perquè els centres educatius els acompleixin, sobretot de reducció de la repetició de curs. Es pot aprofitar per visibilitzar i aprendre d’experiències de programes autonòmics que, seguint una lògica similar, han estat eficaços i potenciar-los, canalitzant els recursos a través d’ells (contractes-programa, plans de millora de centres …). Cal evitar la multiplicitat de programes de suport als centres.
Un dels grans aspectes que heu reclamat, des d’un inici, són els programes educatius d’estiu. Quins aprenentatges cal prioritzar? Quin tipus d’activitats?
L’enfocament ha de ser competencial. Hem de treballar les competències clau, combinades amb un component lúdic i de socialització. El que sabem d’experiències d’èxit és que el contingut educatiu ha de ser explícit en els objectius. Les entitats socials de l’educació no formal fa temps que treballen en identificar, avaluar i posar en valor els aprenentatges que generen. Ara cal fer un pas més. Hi ha diferents estratègies didàctiques per treballar la lectoescriptura, les matemàtiques o les ciències que es fan servir dins i fora de l’aula. L’important és atendre la qualitat pedagògica d’aquestes intervencions.
Seria interessant que es pogués connectar l’avaluació per competències i de les necessitats educatives cada nen i nena que estan realitzant els tutors a final de curs amb l’oferta d’escoles d’estiu. Sabem també per experiències d’èxit que funciona bé incorporar docents, bé aquells que s’ofereixin voluntaris o bé interins, amb la compensació econòmica que correspongui. Això ajudaria a aquest treball competencial i a aquesta vinculació. A més, serà necessari treballar les emocions i l’impacte psicològic d’aquesta situació. També oferir activitat física i alimentació. La limitació, evidentment, seran les indicacions sanitàries que hem de seguir estrictament.
Com es pot garantir l’accés dels infants més vulnerables?
La prioritat és atendre l’alumnat que s’ha desvinculat, el de major vulnerabilitat socioeconòmica i que té un desfasament educatiu més gran. Per això és necessari que l’oferta sigui àmplia i sigui gratuïta, al menys per a aquesta part de l’alumnat. Hauríem d’evitar que sigui estigmatitzant i perdre les possibilitats que ofereix la interacció amb un grup de parells heterogeni. Per això, una via pot ser adaptar i ampliar l’oferta ja existent d’activitats d’ajuntaments i entitats socials. Tal com sembla que pretén el Pla de lleure educatiu 2020 de la Generalitat amb beques, a falta de conèixer els detalls.
Creiem que el lideratge i la coordinació l’han de dur a terme les administracions educatives, en aquest cas autonòmiques, en coordinació amb els ajuntaments perquè l’oferta sigui suficient, estigui en tot el territori, supervisin els estàndards de qualitat i afavoreixin la connexió amb el sistema educatiu. No obstant, la resposta de les diverses Comunitat Autònomes i ajuntaments està sent heterogènia. Ens preocupa l’oferta i que tingui contingut educatiu. Per exemple, l’ajuntament de Barcelona ha llançat un interessant Pla extraordinari d’activitats d’estiu amb materials per treballar aprenentatges instrumentals i beques. La Junta d’Andalusia ha posat en marxa un Pla de reforç estival gratuït amb contingut educatiu i lúdic als centres educatius. Però, d’altra banda, a Euskadi, els ajuntaments estan suspenent totes les colònies. Esperem que rectifiquin i aconsegueixin adaptar l’oferta en condicions de seguretat. És incomprensible que es trobin solucions per obrir hotels, platges i bars i no per garantir el dret a aprendre i la igualtat d’oportunitats.
Quin és el paper que han de jugar les entitats socials aquest estiu?
La desigualtat i la vulnerabilitat fora de l’escola té a veure amb la manca de capital social, de participació en la comunitat i de les possibilitats que això ofereix. Aquesta és una oportunitat per a “connectar-los” amb el teixit social, amb associacions. A més, en el tercer sector hi ha experiència en aquest sentit, que podem adaptar. Hi ha comunitats autònomes com Catalunya amb una històrica tradició de casals d’estiu i colònies. Save the Children organitzem de fa temps colònies urbanes. Hem de veure com i fins on es pot adequar i ampliar aquesta oferta existent per obrir-la a més gent. Cal aprofitar per a ser eficients. Una oferta d’aquest nivell requereix un paper molt actiu de les administracions educatives, dels ajuntaments i dels centres escolars.