La sort de poder fer esport. L’esport com a generador de competències per a la vida

12 Novembre 2019

"L'esport ens ofereix una oportunitat fantàstica per a treballar competències en infants i joves"

Mirada 360
Enric M. Sebastiani Obrador i Josep Campos-Rius

Quan s’empra el terme sort acostumem a referir-nos a una qüestió que depèn de l’atzar i, per tant, a quelcom que aniria bé tenir perquè passi una cosa. Sovint, en el món de l’esport, quan algú va a competir o a jugar acostumem a desitjar-li sort, i que li vagi bé, per aconseguir el seu propòsit que, normalment, serà obtenir un bon resultat.

Aquest article no pretén parlar d’aquesta accepció de la paraula sort, entesa com el desig que a algú li vagi bé una cosa, sinó quan l’emprem com a sinònim de fortuna, privilegi i ens fa valorar el que tenim amb l’oportunitat de practicar esport.

A més a més, practicar esport ens situa en contextos i en llenguatges comuns on la inclusió social hi troba una oportunitat real i ens permet la relació amb persones i col·lectius diversos amb total normalitat.

practicar esport ens situa en contextos i en llenguatges comuns on la inclusió social hi troba una oportunitat real

L’esport: una oportunitat per a ser millors

En realitat, quan fem esport tindrem l’oportunitat de jugar i jugar sempre ha de ser sinònim de passar-ho bé; d’aprendre i d’intentar fer-ho el millor possible; de conèixer gent i de competir, i aquesta competició ens ha d’ajudar a treure la millor versió de nosaltres mateixos.

I és que l’esport ens ofereix una oportunitat fantàstica per a treballar competències en infants i joves, amb un impacte sobre la seva salut, en la prevenció del sedentarisme i de l’obesitat (Learmonth et al., 2019) i en les seves relacions socials i fer-ho, no només dins del currículum escolar, a les classes d’Educació Física, sinó també més enllà de l’horari escolar i de les pròpies escoles. L’activitat física i l’esport contribueixen a que el cervell estigui més receptiu i predisposat a l’aprenentatge i millora el rendiment i experiència acadèmica (Singh et al., 2012).

L’activitat física i l’esport contribueixen a que el cervell estigui més receptiu i predisposat a l’aprenentatge i millora el rendiment i experiència acadèmica

L’esport ens ajuda a ser millors des del moment que ens permet assolir competències complexes com les de contribuir, treballar en equip i de forma cooperativa; observar, analitzar i prendre decisions; perseverar, avaluar i a tornar-ho a intentar; esforçar-se i respectar els altres participants; a moure’s de forma intel·ligent i comprensiva. L’esport ens permet aprendre, no només unes habilitats tècniques, sinó que ens situa davant situacions que ens interpel·len, que ens exigeixen i emocionen a l’hora d’haver de gestionar moments i a resoldre situacions i que, per tant, ens fan més competents, en l’esport i, sobretot, en la vida.

L’esport: una pràctica que s’adapta a les necessitats

Les raons per les que nens i nenes fan pràctica esportiva són multidimensionals i variades: necessitat de conciliació familiar; passar-ho bé; conèixer o seguir a amics o amigues; cercar l’excel·lència esportiva; aprendre… i lògicament, el perfil dels infants a qui va dirigit serà divers i tindran diferents edats, sexes, interessos, capacitats, ritmes d’aprenentatge, origen cultural… Malgrat encara tenim molt recorregut i feina per fer, el factor inclusiu de l’esport és una realitat i una oportunitat per a fer-ho accessible a tothom. 

A més a més, la proposta d’activitat física i l’esport que trobaran pot ser orientada de diferents maneres, on predomini més algun dels seus vessants sobre els altres: educatiu, competitiu, de salut i de lleure. En qualsevol d’ells, el sentit comú i la coherència han de prevaldre en la seva pràctica i desenvolupament tenint cura dels seus practicants i, d’aquesta manera, facilitar l’adherència a l’esport i el no abandonament de la pràctica esportiva (Atkins et al, 2015).

L’organització de la pràctica pot ésser formal (la que es practica a les escoles, els clubs i les escoles esportives…), no formal (en moments i períodes puntuals) i informal (la que es practica al carrer, als espais públics…). En aquesta línia, molta de la població esportiva de les edats objecte d’aquest article hi pot prendre part des de la pràctica deliberada, és a dir, aquella que és organitzada i programada per l’entitat organitzadora i/o les tècniques i tècnics esportius amb la qual cosa té una intencionalitat i orientació més o menys educativa i formadora. D’altra banda, el joc deliberat engloba aquella pràctica d’activitat física i esport que no és organitzada i que sorgeix de forma més o menys espontània com pot ser l’esport practicat en els carrers, les places i d’altres espais públics més o menys preparats per a la pràctica esportiva.

En aquest sentit, cal procurar que aquests plantejaments siguin coneguts pels seus usuaris i que puguin trobar-los i triar-los per satisfer els seus interessos i les seves necessitats. D’altra banda, cal avançar en estratègies que millorin la relació de l’escola amb el seu entorn (clubs, espais de pràctica, propostes fisicoesportives, arts escèniques…) com a plataforma i vehicle des d’on es puguin donar a conèixer.

cal avançar en estratègies que millorin la relació de l’escola amb el seu entorn

Malauradament, en algunes escoles, el plantejament de l’esport dins les classes d’educació física no troba continuïtat ni tan sols en les activitats que es fan a la mateixa escola, però fora de l’horari lectiu. Aquests casos haurien de ser valorats de forma crítica, ja que generen una incoherència educativa de la qual, els principals perjudicats son els nens i les nenes.

L’esport en edat escolar ha de buscar eines de treball conjuntes, que els plantejaments es trobin i cerquin línies de treball que permetin als nens i les nenes un creixement i una evolució òptima, una educació alineada i que prioritzi les competències per a la vida, on els nens gaudeixin i siguin feliços. Hem d’assegurar que l’esport contribueixi i acompanyi els infants en el seu creixement com a persones i com a ciutadans d’un món global.

L’esport: una eina potencialment educativa

Els nens i les nenes practiquen esport amb l’acompanyament de les seves famílies, dels seus tècnics esportius, dels àrbitres i, fins i tot conviuen amb les decisions i declaracions dels dirigents de les entitats on el practiquen, del què veuen i senten en els mitjans de comunicació i del que fan els seus esportistes favorits.

L’esport ni educa ni promou valors positius de forma automàtica si no es troba intencionada i ben conduïda pels adults. Si l’entorn i els responsables d’aquest no traslladen ni fomenten l’educació a través de l’esport, aquest no ho serà (fins i tot podrà transmetre contravalors que també té l’esport: l’engany, la intimidació, la segregació…) i sempre serà més eficaç si ho fan de forma compartida i col·laborativa.

L’esport ni educa ni promou valors positius de forma automàtica si no es troba intencionada i ben conduïda pels adults

És per això que caldrà ajudar, orientar i vetllar per les bones actuacions de les famílies; assegurar la formació i qualificació dels tècnics esportius; impulsar iniciatives educatives dels àrbitres o tutors de joc; fomentar modificacions en els reglaments de les competicions perquè tinguin en compte els comportaments dels participants i no només els resultats i conscienciar als dirigents, a les entitats i als mitjans de comunicació de l’impacte i la influència que poden exercir a l’hora de convertir l’esport, veritablement, en una eina educativa.

Els tècnics i les tècniques, peces cabdals del fet educatiu de l’esport, cal que contribueixin a que els nens i les nenes estiguin motivats, interessats i que vinguin contents a les classes o als entrenaments; han de ser capaços d’ajudar-los, animar-los i orientar-los quan les coses no els surten prou bé; generar un bon clima de treball que generi confiança en els infants i no tinguin por d’equivocar-se i de demanar ajut; ajustar-se als ritmes i a les capacitats de cada membre del grup i fer-los sentir protagonistes i importants; reforçant el seu esforç, tenacitat actitud i millora, per sobre del resultat i, sobretot, orientant-los i ajudant-los a transferir els aprenentatges a la vida quotidiana.

L’esport: una escola de vida

Els aprenentatges que es busquen en l’esport no s’han de circumscriure només a la pràctica esportiva, ni aquest ha de ser el seu fi últim sinó que han de pretendre transcendir a la vida dels nens i nenes. El que s’aprèn en l’esport no només serveix per a l’esport, sinó per a la vida. Del contrari, no té massa sentit.

El que s’aprèn en l’esport no només serveix per a l’esport, sinó per a la vida.

Aquest esport per a la vida és aquell que fa un plantejament dels aprenentatges que respecta els diferents ritmes i diversitats dels practicants, aprofita les finestres d’aprenentatge i proposa activitats adequades a les edats, motivacions, necessitats, ritmes i capacitats dels propis esportistes, la qual cosa demana d’un bon coneixement de les seves característiques.

Un esport serà competencial si és relacional, és a dir, si fomenta el treball col·laboratiu, en equip, amb canvis constants d’interlocutors, de components i de rols, per reconèixer la diversitat dels integrants dels grups i equips d’entrenament. La recreació i el gaudi de la pràctica faciliten que el clima dels entrenaments i les competicions siguin més agradables i els aprenentatges amb emocions positives siguin més profunds i durables.

A la vegada, l’aprenentatge comprensiu de l’esport permet que els nens i les nenes reflexionin sobre allò que fan, que trobin sentit als seus aprenentatges i millores en l’esport i traslladin aquestes reflexions i preses de decisions a la vida quotidiana. A més a més, l’experimentació, el descobriment, les emocions i l’anàlisi reflexiu afavoriran a la consolidació dels aprenentatges d’una manera més estable i consistent que si el treball és més reproductiu i repetitiu.

També, una pedagogia de l’èxit facilita que els nens i nenes assoleixin els aprenentatges d’una manera gradual a través de reptes que els estimulin i els requereixen d’un esforç i dedicació, fets que estimulen tant el desenvolupament d’habilitats i de competències, com la millora de l’autoestima i la configuració dels processos d’atribució causal dels aprenentatges, de vital importància per a la vida.

Si el cuidem i el sabem tractar, l’esport es converteix, sens dubte, en una potent eina educativa, en un laboratori o una escola d’experimentació per a la vida, que hem de fer accessible a tothom.