Espais exteriors: incorporem una millora

Els entorns dels centres educatius han de ser acollidors, nets, amables, socialitzats i socialitzadors. Han de ser espais que els infants i adolescents sentin que formen part de l’entorn educatiu. Amb l’a obertura dels centres educatius als espais públics per acomplir mesures sanitàries derivades de la COVID-19, s’han esponjat espais sovint massa reduïts pel nombre d’alumnes de diferents edats que a l’hora tenen interessos diferents en l’espai d’esbarjo.

Cercar les mesures per mantenir grups bombolla estables amb distància, reducció de ràtios i oxigenació dels espais, no ha estat una tasca fàcil. I Paral·lelament mantenir la qualitat pedagògica, la cultura de centre i donar la resposta socioeducativa. Conjuminar ambdós reptes ens ha portat a cercar solucions i estratègies.

Més enllà de l’aorganització per a reduir la possibilitat dels contagis provocats per la COVID- 19, calia cercar i aprofitar els espais i recursos que ens ofereix el context immediat del centre escolar, obrir a les noves possibilitats pedagògiques i oportunitats educatives en clau comunitària.

En aquest article us volem explicar l’experiència de l’Escola Mercè Rodoreda de Barcelona.

El disseny i ubicació dels centres educatius sovint no estan dissenyats pensant en l’espai exterior com a entorn educatiu, hi ha una divisió entre l’edifici escolar i l’entorn proper, no potencia els fluxos ni la permeabilitat del que succeeix dins del centre al qual es viu al carrer, al barri, amb la ciutadania. No estimula ni facilita la visió comunitària d’entorn educatiu.

En l’actualitat tenim a Catalunya poques “escoles del bosc”, però si mirem més enllà podem trobar les Forest Schools angleses basades en un sistema d’aprenentatge que facilita la observació, l’espai obert i les interaccions necessàries per entendre i aprendre de manera globalitzada i competencial.

Tant de bo cada escola tingues un bosc, però el que sí pot tenir és un parc, uns vials amples que siguin la sagrera que expandeixi el centre més enllà de parets i reixes.

Hem pogut comprovar al llarg d’un trimestre diferent, ple d’imaginació, de neguits, de novetats, que tenim espais comunitaris desaprofitats a les ciutats i pobles. Sovint l’alumnat roman dins de l’edifici educatiu i no interacciona amb l’exterior; ens mantenim dins de l’escola encara que puguem tenir un espai públic ampli o un parc proper. Aquest espai exterior s’associa en la pràctica col·lectiva als ciutadans i pels infants fora del temps lectiu. Anirem al parc en sortir de l’escola?

Quants espais públics estan desolats, buits mentre els infants i adolescents són dins dels centres educatius? La majoria. Quants centres ens tensionem per poder combinar horaris d’esbarjo en un sol pati interior del centre? Quants horaris d’ús de sales i espais interiors hem de compaginar per poder acollir les activitats amb l’alumnat?, aquest curs s’ha incrementat amb la necessitat d’agrupar en bombolles i per tant, calia més espais i més temps. Podem dir que hem passat de ser centre de dues línies a tres, amb grups de 17 alumnes. Una millora per l’acció pedagògica i un repte per l’organitzativa.

La cerca d’espais, d’estratègies, ens ha fet mirar més enllà de les parets, a les institucions i als mateixos centres.

Hem descobert que tenim espais fantàstics on poder fer esbarjo més esponjat, interaccionar amb l’entorn, educar en el civisme de manera directa sense recórrer a imatges de web o llibres sovint allunyades de la realitat.

La facilitat d’expandir el temps educatiu més enllà de l’edifici ha estat un repte pels ajuntaments, administració educativa – Consorci Educació- pels centres i per la ciutadania.

Utilitzar l’espai exterior, calçada, parc, rambleta, ha necessitat d’uns acords interinstitucionals per poder-se concretar-se en aspectes pràctics com la senyalització específica per cercar la complicitat amb els ciutadans, que inicialment ho han viscut com una privatització dels espais per part del centre.

Ha calgut passar els dies, la bona pràctica i una bona empatia amb els veïns per poder normalitzar aquest ús i cercar complicitats.

El districte ens va facilitar la cooperació de les agents cíviques, que han estat clau en aquesta normalització, persones externes al centre i d’acció comunitària, que ajudaven en el trasllat de l’alumnat al parc, control del trànsit – massa intens per ser zona educativa – i pacificació de l’entorn. Establint uns bons vincles.

Les agents cíviques, però, no tenen continuïtat dins dels projectes municipals i a hores d’ara ja no comptem amb aquest suport i la seva presència es fa imprescindible. Curiosament només tenien previst el suport de les agents cíviques pel primer trimestre!

D’altra banda, calia senyalitzar els espais exteriors amb convivència amb el barri.

Aquesta senyalització ha estat de dues maneres: vertical, amb cartells informatius i, horitzontal, amb pilones delimitadores dels espais, per a poder respectar l’ús en grups estables.

La col·locació de les pilones i la retirada diària, s’ha incorporat en l’horari de l’equip educatiu. Un altre espai cedit del temps personal de la voluntarietat dels docents per a fer-ho possible, aquesta acció quan es feia amb les agents cíviques es compartia, ara recau de ple en els educadors de centre.

D’altra banda, calia assegurar la neteja dels espais exteriors per a ús educatiu. Aquesta ha estat l’acció més ben valorada per l’entorn.

Ha calgut una bona coordinació districte/escola pel control i seguiment de neteja; les brigades municipals el mantenen millor que mai. L’agraïment i reconeixement dels ciutadans en aquest aspecte és important.

Ara l’espai exterior està més cuidat a totes hores. Pels mateixos ciutadans i per l’entorn educatiu concret. Aquest és un guany comunitari important, una acció de civisme compartit i de socialització dels espais exteriors.

A l’Escola Mercè Rodoreda, de Nou Barris, hem aprofitat aquesta oportunitat per sortir tots de la nostra àrea de confort, respectant cadascuna de les mirades, dels neguits i dels dubtes. Sense pressa i sense pausa.

L’objectiu ha estat cercar estratègies per a poder mantenir la singularitat de ser centre educatiu a temps complert, 360º per continuar donant resposta a un entorn vulnerable, incrementat en el darrer any a conseqüència de la pandèmia que estem vivint. Acollir més enllà del temps lectiu és imprescindible. Facilitar l’acollida i oferir altres oportunitats/activitats als infants amb situació de vulnerabilitat és una necessitat, així com a l’alumnat on per manca de pacte de temps laboral-educatiu, poden romandre sols fora de l’horari lectiu.

El projecte Prosperem Junts, aquest curs s’ha redefinit i ampliat: Cuidem-nos 24/7. L’acompanyament emocional de tota la comunitat educativa és bàsic.

I sense oblidar que l’acció és comunitària, que també les persones adultes senten, veuen i viuen el centre com un lloc on la diversificació d’activitats, la transversalitat i diversificació dels professionals els aporta seguretat i ofereix respostes personalitzades. El teixit comunitari ha pres consciència de la diversitat social, pacificant relacions i creant xarxes de col·laboració i de comunicació que flueixen lliurement.

El nostre entorn no és acollidor ni ofereix espais ni activitats de trobada comunitària, per això vam observar que calia obrir el centre com a ús comunitari, els set dies de la setmana i cada dia fins a les 20 h. És un error educar als infants sense tenir present el seu entorn i els seus adults propers. Per transformar cal invertir en canvis i millores i tenir els sentits molt oberts per detectar les mancances i oferir oportunitats.

A l’escola hem començat redissenyant el temps lectiu per a continuar amb el temps complert.

Cada grup disposa d’uns horaris d’ús exteriors per a poder fer classe i esbarjo, així com la corresponsabilitat del manteniment dels espais exteriors i la seva senyalització, juntament amb els agents socials del districte que en són el suport ciutadà per facilitar la incorporació dels “habitants de l’escola” més enllà de l’edifici.

Vam iniciar la sortida només pensant en el temps d’esbarjo i, a poc a poc, s’han anat incorporant activitats educatives, les que en diem “de classe”. És un procés híbrid i que ha guanyat la confiança dels usuaris i dels ciutadans.

Les entitats que, juntament amb el projecte educatiu, conformem la singularitat de ser centre 360 també han pogut utilitzar aquests espais exteriors, facilitant així les activitats a temps complert en petits grups i espais oberts. La dificultat ha residit en l’horari acotat pel municipi com espai educatiu, ja que no contempla l’horari ampli i passades les 15 h, l’espai passa a ser d’ús veïnal. Amb tot, alguna entitat per mantenir les activitats en petit grup han conviscut en el parc amb la complicitat i acceptació veïnal. Així doncs, aquest model ampli d’us d’espais compartits no és impossible i està ple de guanys.

L’alumnat ha pogut fer aquelles activitats a temps complert que per raons de salut, demanaven més espais que pel nombre d’activitats que oferim, no podíem acollir dins de les parets del centre. L’acollida a temps complert que vincula el reforç educatiu amb jocs interactius que demanen més espai s’han pogut fer en l’exterior, així com la participació i interacció d’algunes famílies que s’ha mantingut : cada entitat decideix lliuraement l’ús que en fa i la temporalitat.

Sincronitzar espais/grups/activitats/hores ha estat una tasca de filigrana i de modificacions constants fins a trobar el punt òptim per a totes les entitats i pels infants.

La taula d’entitats formada per la comissió mixta docents-equip directiu, integradora social, l’Ampa, representants de cada activitat i en coordinació amb el districte, ha estat bàsica per compartir i cooperar en cercar les millors solucions perquè no deixéssim en blanc aquelles activitats tan beneficioses a les que molts infants no tenen accés fora del centre educatiu com són l’esport, les arts escèniques, el casal diari… . La coordinació i la comunicació amb la taula s’ha agilitzat i la cerca d’accions compartides per donar resposta al projecte socioeducatiu.

Les famílies i veïns han aprèés a conviure amb espais educatius oberts de debò, a teixir complicitats en benefici dels infants i adolescents que han pogut mantenir les activitats respectant els aspectes de salut que ens demana la protecció davant la Covid-19.

S’han hagut de cercar fórmules per poder conviure ciutadans i estudiants; el professorat estem aprenent a confiar en l’espai exterior com a espai d’aprenentatge més enllà de l’ús de ld’espai com a temps d’esbarjo. I l’alumnat ha normalitzat ràpidament aquest petit gran canvi, sent els grans beneficiats emocionalment i intel·lectualment.

Els docents sovint ens sentim còmodes i en l’àrea de seguretat dins de les aules i de les parets del centre, però l’ús dels parcs i places ens està provocant un veritable canvi pedagògic i metodològic, un canvi lent, silenciós però molt poderós.

Cal que les institucions educatives ho potenciïn, facilitin i impulsin.

La possibilitat de mantenir en ferm l’escola oberta a l’entorn, més enllà de programes específics o de polítiques singulars, hauria de ser permanent. No oblidem les nostres arrels mediterrànies, on l’Àgora grega era la plaça pública nexe dels ciutadans i punt de trobada social, política i educativa; el Fòrum romà, punt de trobada dels ciutadans i més proper en els temps l’ús dels parcs i espais durant la república, experiència d’uns centres educatius que van recollir l’esperit de l’Escola Nova. Optimitzar i utilitzar els espais comunitaris exteriors no és una innovació, és recuperar allò que havíem oblidat ho obviat, que teníem davant i no veiem. En unes ciutats on l’espai comunitari obert escasseja i sovint està poc amortitzat, cal recuperar la ciutat pels ciutadans en horaris amplis i diversificació d’usos.

Què ens cal per a fer-ho possible?

• Potenciar l’ús dels espais públics als usuaris educatius, no només les places i rambles, sinó també infinitat d’edificis públics tancats o amb poca afluència sovint en horaris escolars (museus, biblioteques, etc.)
• Fer dels parcs i places espais amables, nets i cuidats facilitadors de l’educació a l’aire lliure, on puguem fer dibuix al natural, potenciar l’a oralitat que tanta falta fa als infants descrivint l’entorn o experimentant amb les fulles, insectes, la terra o el plaer de fer lectura en un espai obert. Les possibilitats són immenses.
• Entendre l’espai exterior no com a propietat i úus exclusiu del centre educatiu, sinó com a espai comunitari rendibilitzat pels diferents agents socials.
• Modificar les praxis educatives pensades en espais tancats per anar transformant-se. Per què només hem de treballar els canvis de la natura dins l’aula quan a l’exterior podem veure el pas de les estacions? Apadrinem parcs, carrers i observem els canvis, descobrim i experimentem amb la flora i fauna del nostre entorn proper.
• Escriure a l’aire lliure és més inspirador que dins d’un espai tancat on passem massa hores. Quina millor experiència que pintar al natural? El treball cooperatiu flueix millor en espais exteriors, ja que possibilita el moviment i oxigena el pensament, estimula les emocions. Les assemblees de grup són més fluides i positives.

Que hem guanyat?

• Espais exteriors als centres més nets, tot i que caldria enjardinar-los i dotar-los de la visual amable.
• Els ciutadans han respectat l’alternança d’usos i a l’hora han cuidat molt més els espais. S’ha reduït la brutícia exterior i els mals usos dels equipaments dels parcs públics.
• L’alegria dels infants en poder anar al parc o plaça per a fer qualsevol activitat en horari lectiu. Cal dir que inicialment els punts i motius de dispersió pels estímuls eren importants, però amb la normalitat d’ús s’ha reduït la dispersió i guanyat en interacció i atenció.
• L’alumnat se sent corresponsable dels espais, per tant fora de l’horari lectiu també en fan un millor ús i com un mirall, els ciutadans també.
• Reducció dels conflictes en horari d’esbarjo sobretot, ja que l’espai exterior facilita altres activitats.
• Redefinir el projecte educatiu, entenent l’amplitud del que suposa ser espai educatiu a temps complet.
• Redissenyar estratègies pedagògiques que facilitin l’aprofitament i interacció amb el que trobem al parc.
• Flexibilitzar els usos i horaris d’aquests espais en funció de les necessitats del grup, la seguretat dels docents i les activitats proposades. Tot i que, per provocar canvis hi ha d’haver un punt estable i que generi confiança, aquest a estat l’alternança dels temps d’esbarjo entre el pati d’escola i el parc o rambleta. Tots els grups han anat com a mínim dues vegades a la setmana al parc i han pogut anar familiaritzant-se amb l’entorn, les dificultats i els avantatges. Aquest ha estat el punt fonamental per a fer el següent pas.
• Començar a utilitzar el parc més enllà del temps d’esbarjo.
• L’alumnat ha estat corresponsable de les activitats en horari de temps complet: han proposat què es pot fer, hem descobert el medi directe. No sempre podem anar al camp o al bosc per veure natura, aprofitem, cuidem i rendibilitzem la poca que tenim a les ciutats.

La conclusió és evident: cal creure i veure la importància del medi proper com a espais educatius, potenciar els models educatius híbrids aprofitant l’entorn proper i, si els centres no disposen de la sagrera natural, fóra bo un redisseny d’aquests espais. Invertir en un model obert i rendibilitzant els espais públics exteriors, així aquest alumnat que ha crescut i s’ha educat en aquests espais haurà après a veure i interaccionar amb l’entorn, a ser millor ciutadans i sobretot a un major desenvolupament cognitiu.