La neurociència aplicada a l’educació ha demostrat que la música, el teatre, la dansa, el circ o la plàstica, que combinen l’exercici físic i mental, entrenen parts del cervell que seran crucials per llegir, per sumar, per qualsevol altra activitat intel·lectual i fan que les neurones del nostre cervell puguin establir més fàcilment connexions entre elles. Segons l’expert català David Bueno, les arts apel·len també directament a les emocions de la persona que són crucials per entendre qualsevol cosa i, per tant, “caldria dissenyar el currículum al voltant d’això i després afegir-hi la resta”¹.

Parlem, doncs, dels llenguatges artístics com a eines que generen oportunitats per aprendre i desenvolupar competències creatives fonamentals per al segle XXI. Però parlar de cultura és parlar de pràctiques culturals no només individuals sinó també comunitàries que obren grans possibilitats d’inserció en la societat i de superació de situacions de gran complexitat.

En l’informe de la relatora especial sobre drets culturals de l’any 2018 es deia que: en suscitar la participació de les persones i encoratjar-les a relacionar-se per mitjà de l’expressió artística i cultural, les activitats culturals poden obrir un espai en el qual els individus i els grups reflexionin sobre la seva societat, comparin i modifiquin les idees que tenen uns respecte dels altres, expressin els seus temors i les seves queixes de manera no violenta, adquireixin resiliència després d’haver sofert experiències violentes o traumàtiques, com a vulneracions dels seus drets humans, i imaginin quin futur volen per a si mateixos i quina és la millor manera de fer efectius els drets humans en la societat en què viuen.²

A Catalunya, l’estatut de 2006 defensa la cultura com a dret fonamental i l’educació com a eina per garantir-lo. Algunes derivades polítiques d’aquest plantejament són el recent Pla de drets culturals de l’Ajuntament de Barcelona, el programa hibridacions del Prat de Llobregat o d’altres iniciatives en clau de governs locals com el pla estratègic de Centelles que van dibuixant escenaris interessants d’impuls des de les administracions públiques de programes basats en aliances culturals i educatives per a la ciutadania.

S’hi sumen iniciatives liderades per fundacions privades com la Fundació Carulla, la Caixa o la Fundació Carasso, entre d’altres, que recolzen a través dels seus programes derivacions innovadores i assajos específics de treball en aquesta línia.

El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha determinat que aquesta sigui una línia d’innovació pedagògica amb el programa Ara Art i la línia d’ensenyaments artístics amb algunes escoles centrades de manera integral en la música o les arts des de la bàsica fins als estudis superiors.

Anys enrere, el Pla d’escoles municipals de música i/o d’arts com en el cas de l’Hospitalet va ser vist com una aposta decidida en aquest sentit, malauradament aturada per la crisi econòmica i social. Darrerament, des del Departament s’ha anat aconseguint concretar també títols propis formatius professionals en àrees artístiques i creatives de vital importància per al reconeixement de les arts i la cultura com a sortides professionals àmpliament reconegudes a Europa. En un entorn d’atur creixent entre la població jove i de necessària readaptació dels sistemes productius, les feines vinculades a la creació i producció de continguts culturals i creatius seran estratègiques per al desenvolupament sostenible.

Però no arribem encara a tothom. Bona part d’aquestes propostes busquen incidir en l’educació formal per garantir l’accés universal, però mentre això no sigui possible, és en l’àmbit de l’educació no formal, la 360, on s’està generant una clara discriminació entre aquelles i aquells que parteixen d’un baix capital cultural i econòmic familiar de base.

Les dades, tal com es recull en la publicació Educació 360: més enllà del temps lectiu, mostren que una part creixent de la ciutadania veu inviable l’accés a la participació cultural i a les propostes d’educació artística que ofereix l’educació en el lleure i l’educació al llarg de la vida.

El món de la cultura, a través de festivals i equipaments però sobretot a través dels seus professionals, els artistes i creadors, de manera autònoma o a través d’associacions i entitats com Xamfrà, ConArte Internacional, Abaoqu o Quatre cordes, entre d’altres, van dibuixant maneres diverses de posar-se al servei de l’educació artística per a totes i tots, però cal articular les respostes i consensuar els models i la implicació col·lectiva.

Descarrega la publicació

¹ https://aprendemosjuntos.elpais.com/ca/especial/la-intel%C2%B7ligencia-ve-de-serie-o-sentrena-david-bueno/
² https://www.refworld.org.es/pdfid/5c65e2cd4.pdf