Eloi Mayordomo, politòleg expert en serveis socials, participació i infància. @eloimm

El finançament de les activitats fora-escola durant el mes de setembre per part del govern ha obert el debat sobre la pertinença que els poders públics promoguin la participació estable de les famílies en situació de vulnerabilitat en aquestes activitats. Tradicionalment, les polítiques d’incorporació d’aquests infants s’ha centrat en oferir suport econòmic i en alguns casos, en desenvolupar l’oferta i provisió d’aquestes. En aquest article però, ens proposem abordar la governança portes endins; respondre com des de l’àmbit local, som capaces de pensar un acompanyament professional que guiï aquesta incorporació. Ens interessa particularment com traduïm aquesta voluntat en elements de planificació per posteriorment, acomodar el desplegament de la intervenció social i senyali alhora els requeriments necessaris per a que la prescripció social sigui reeixida.

Iniciem aquest exercici preguntant-nos en primer terme, si la informació de les activitats arriba a les famílies més vulnerables; i de forma més punyent si tal i com proposa Fernández (2022), som proactius per a que així sigui. En el supòsit que existeixi un espai local de coordinació tècnica (una Taula d’infància, per exemple), això implica que des de la mirada els hi és pròpia a cadascun dels actors, informin de les activitats existents i estiguin alhora amatents en detectar possibles interessos i necessitats en els infants; per posteriorment, vincular-la a la tècnica de referència dels serveis socials per a que actuï com a porta d’entrada única.

En un segon moment, els serveis socials debaten sobre l’interès i la pertinença de participar en alguna activitat amb l’infant i la família, explicitant la contribució que aquesta pot realitzar en la millora del benestar i en el desenvolupament d’aquests; un procés que donarà pas a la derivació i acompanyament a un altre serveis o activitat. Aquest procés és el que es coneix com Prescripció Social (PS) (1,2), tot i que tradicionalment els serveis socials s’hi han referit com a circulació social.

Entenem per tant, que la prescripció social de les activitats fora-escola és un element propi dels Serveis Socials perquè desenvolupa l’objectiu de promoció de la persona que guien la raó de ser del sistema. No obstant, aquest procés no té perquè ser una tasca exclusiva ni en solitària d’aquests, al contrari: és desitjable que sigui un procés compartit des d’altres àmbits i administracions, aprofitant espais de coordinació ja existents (com les comissions socials, per exemple) o creats ad hoc (com l’anàlisi i abordatge compartit de casos).

Val a dir però, que en el desenvolupament d’aquesta tasca, els serveis socials han topat històricament amb dues limitacions. D’una banda, les prescripcions estan circumscrites en moments molt concrets del curs escolar (principi de curs i casals entre d’altres), un fet que implica pics de feina difícils de gestionar a nivell de recursos humans; i de l’altra, que al ser activitats d’interès social, els processos han de ser escrupolosos amb els principis de publicitat, transparència, concurrència, objectivitat, igualtat i no discriminació ¹, un requisit que sobrecàrrega, més encara, el dia a dia de les educadores socials de tasques administratives.

L’altra limitació, aquesta de caràcter més tècnic, té a veure amb la manca d’avaluació de la prescripció. I aquest és un gran repte que cal assumir. D’una banda, perquè l’avaluació aporta coneixement i elements de millora sobre les PS, responent a la pregunta de en quina mesura la hipòtesi de la intervenció ha satisfet els objectius que tenia previstos; i per tant, avalant l’eficàcia de l’estratègia de la PS. Però de l’altra perquè l’article 20 de la LDOIA obliga als poders públics a avaluar el resultat de les polítiques aplicades incorporant-hi una perspectiva interseccional (article 10 LDOIA) i donar publicitat a aquests informes.

La prescripció social és gestió:
De la planificació….

En aquest punt es tracta doncs d’identificar quina és (o pot ser) la palanca que cal traccionar per fer la prescripció més efectiva. Les experiències col·laboratives prèvies, el context de cooperació interinstitucional i els plans d’intervenció social preventius ofereixen un marc d’acció propici (fins ara infrautilitzat) per impulsar la prescripció; ara bé, el veritable quid de la qüestió és com governar-la. La realitat ha començat a traçar algunes estratègies.

Una primera estratègia passa per incorporar figures administratives -al sistema dels serveis socials, o fora d’aquest (com a les OACs)- per a que realitzin les tasques d’informació, accés i tramitació de les sol·licituds d’ajudes i beques. Aquesta estratègia moderada comporta un alleujament de les càrregues administratives de les educadores socials que a priori, disposen de més temps per dedicar-se a l’acompanyament dels infants-adolescents i les seves famílies, al desenvolupament comunitari, o a la provisió d’activitats socioeducatives de forma directa.

Una estratègia una mica més ambiciosa passa per un procés de reenginyeria de processos i de compactació de les ajudes dirigides a la infància. Estem parlant per exemple, d’una convocatòria anual municipal de suport als processos de criança que comprengui el conjunt d’ajudes municipals actuals (beques de material escolar, però també d’extraescolars o casals d’estiu, entre d’altres) i que es resolgui de forma proporcional segons el grau de necessitat de econòmica i social de la família.

Segurament però, l’estratègia més ambiciosa, assumeix la planificació integrant el conjunt d’actors del territori. En aquesta s’evidencia la necessitat d’avançar en elements no desplegats després de la promulgació de la LDOIA i en la necessitat de reorientar/ampliar els serveis i activitats en un context post-pandèmic. Aquest és el cas de l’actualització de la cartera de serveis socials (prorrogada des de l’any 2011 (!)), que genera un dret subjectiu en la incorporació a serveis i activitats (de forma gratuïta per a les famílies). Sota alguns supòsits no resulta tampoc descabellat la incorporació del co-pagament en aquells serveis garantits per als casos en què es persegueixi per exemple, un objectiu restauratiu (violència de gènere, discriminació), una acció que augmentaria el nombre de places ofertades.

…. a la intervenció social

La carta de serveis (que desplega la cartera de serveis socials) estableix les intensitats de la intervenció segons la complexitat dels objectius a assolir. D’acord la literatura analitzada, una PS d’intensitat lleu requereix una intervenció de l’educadora social que se circumscriu a encoratjar a l’infant-adolescent o a la seva família a inscriure’s a una determinada activitat. Aquests acompanyament es pot realitzar via telefònica tot i que la professional dels serveis socials es coordina amb serveis que tenen un dia a dia amb l’infant/adolescent per triangular la informació i avaluar-ne els progressos. D’altra banda, la PS d’intensitat mitjana, equiparable amb l’actuació que ve realitzant l’educadora social actualment, es caracteritza per una intervenció conjunta de l’educadora amb l’infant-adolescent i la seva família i algun dels recursos del territori amb l’objectiu d’alinear els objectius del pla de millora i treballar per al seu assoliment. Finalment, una PS holística es caracteritzaria més de dos serveis o àmbits d’intervenció i implicaria l’actuació de serveis especialitzats donant com a resultat un abordatge molt més sistèmic i integral (anàlisi de casos).

A banda de la provisió pública de les activitats fora-escola, cal tenir en compte la presència de les activitats impulsades des del tercer sector o entitats privades. Per incloure-les en aquesta estratègia, i a banda de la subscripció de convenis per al desenvolupament d’aquelles activitats més particulars, alguns Ajuntaments han incorporat a les bases de les seves convocatòries de subvencions la reserva de places per a que puguin ser prescrites des dels serveis socials. El mon anglosaxó va més enllà i la prescripció social finalitza amb una avaluació d’impacte. Si els resultats de la mateixa són positius, el sector públic reemborsa la inversió per a que l’entitat pugui retornar-ho a les persones sòcies de l’entitat o invertir-ho. Òbviament, aquesta transferència per l’obtenció d’uns resultats implica que el sector públic ha de dirigir (steering) les polítiques d’intervenció, establint criteris d’intervenció (guies) i d’avaluació, per a que els ens que proveeixen aquesta intervenció (rowing) les desenvolupin.

Si aspirem en definitiva, a que aquestes activitats despleguin tot el seu poder transformador ens cal la implicació del conjunt d’institucions que intervenen en l’àmbit de la infància i l’adolescència en un determinat territori i aprofundir en el disseny i l’avaluació de les activitats; avançar cap un model de gestió de la prescripció social que fomenti l’accés d’infants i adolescents i en garanteixi la seva permanència independentment de la seva condició social i el lloc de residència.

¹ Article 8.3.a) de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, General de Subvencions