El fora escola com a assaig d’una reorientació educativa necessària

30 Octubre 2022

Pau Llonch Méndez, cooperativista a Versembrant SCCL.

“La il·lustració de l’enteniment només mereix respecte si es reflecteix en el caràcter. Però això no basta; en certa manera, la il·lustració ha de procedir també del caràcter, perquè el camí que condueix a l’intel·lecte ha d’obrir-lo el cor”. Schiller & Llovet, 1983

Permeteu-me començar per aquí, car convé insistir-hi sempre: l’educació artística, musical, literària i dramàtica no hauria de ser un mer convidat de pedra en l’àmbit educatiu, sinó un dels seus fonaments. El mozart de la psicologia, L.S. Vigotski, va demostrar que l’art en l’edat adulta, igual que el joc en els infants, que n’és de fet l’avantsala, té un paper clau en el nostre desenvolupament, perquè permet l’articulació de l’intel·lecte i l’afecte. En una societat mercantil d’individus cada cop més isolats i menys empàtics i crítics és impossible sobreestimar la importància d’aquesta potencialitat de les arts en sentit ampli. Com és sabut, aquesta mirada que posa al centre la producció creativa, i no només la mera reproducció en un sentit verbalista, de nous aprenentatges i el seu vincle amb les emocions ha acabat sent avalada per la neurociència i ens permet reconciliar totes les estratègies educatives més centrades en l’aspecte cognitiu (processament de la informació) amb aquelles sovint oblidades, centrades en l’aspecte directiu, vinculades a la construcció de la persona: els sentiments, els interessos, els plans de futur, l’autocontrol, la moral.

La mirada 360 com a antídot contra el “biaix educatiu”

Del Río i Álvarez (2011) assenyalen una sèrie de característiques del sistema educatiu que han imprès un biaix educatiu-cognitiu, entre les quals ens interessa destacar-ne tres. En primer lloc, constata que el paper de l’art en el marc educatiu s’ha limitat a una inserció del coneixement artístic en un acumulacionisme informacional i enciclopèdic que limita molt sovint la presència de l’art en continguts textuals. En segon lloc, considera que s’ha desatès la creació artística, cultural i identitària. Finalment, en la línia del que hem estat apuntant, assenyala un debilitament de la dimensió directiva orientada a la formació del caràcter, una dimensió que no es pot deslligar de la capacitat catàrtica, de la que parlarem després.

L’objectiu no hauria de ser tant que el sistema educatiu deixés espai a l’art i les humanitats al currículum, com reorientar el currículum des d’una visió més humana, situant les mal anomenades “maries” al centre del procés d’aprenentatge.. Mentrestant, a falta de recursos, consens i voluntat política per fer-ho, l’Educació 360 ens permet que els espais no lectius de l’escola ho assagin i formin part de la vida del centre, i que allò que s’aprèn fora dels centres educatius sigui reconegut i hi estigui connectat.

La pràctica educativa de l’educació 360, a més de ser una aposta per garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats en els espais i l’educació no formal, en la mesura en què ens permet que la política educativa transcendeixi l’ensenyament reglat, ens ajuda a orientar-nos progressivament cap a un model educatiu més evolutiu; això és, menys centrat en continguts fragmentaris i més en la idea que les capacitats no s’adquireixen de forma directa, sinó que es desenvolupen funcionalment i socialment a través de la praxi. La praxi és tota activitat social pràctica en la qual hi ha intercanvi simbòlic i utilització d’eines culturals, i mitjançant la qual es produeix la creació de sentit i s’integren els aspectes pràctics, emocionals, relacionals i cognitius.

L’educació 360 com una casa comuna per a la catarsi i el drama

La catarsi consisteix en una transformació dels nostres sentiments. El teatre, el relat, la poesia… ens permeten «assajar» aquesta transformació en situacions fictícies de caràcter dramàtic; constitueixen així un aprenentatge de control de les emocions i l’autodeterminació afectiva per a la vida real. És, per tant, un procés emocional i cognitiu a la vegada. Desenvolupar l’efecte catàrtic, i que no ens ve donat de forma innata, és clau per construir els nostres sentiments des d’una perspectiva bidireccional i reversible: si jo conec els estats d’ànim puc reconstruir-los com a sentiments, però en la direcció contrària puc també modificar els meus estats d’ànim conscientment. No és difícil, doncs, preveure les conseqüències nefastes d’una incapacitat catàrtica generalitzada, instal·lada en la cultura, per la seva connexió amb l’empatia, el control de les emocions i altres funcions superiors fonamentals en el desenvolupament de les persones.

La nostra hipòtesi de treball a Versembrant consisteix a treballar amb el rap i la música urbana a l’aula, i amb la resta de disciplines artístiques del hip hop, aprofitant-ne la vinculació significativa amb una part relativament extensa de l’alumnat. El rap és poesia, ritme… però també drama. Quan l’adolescent –i també l’adult– escriu una cançó, i posteriorment l’interpreta, construeix un escenari, un territori virtual, que li permet actuar activament a l’espai fronterer entre la representació i l’acció. Fer-ho li permet també comprendre’s ell mateix (si escriu en primera persona) tant en el passat com en el present, i projectar-se en el futur virtualment. En definitiva, i de la mateixa manera que quan no escriu en primera persona, qui rapeja interpreta un paper. El rap pot tenir un rol fonamental en l’educació creativa, perquè implica, com qualsevol exercici dramàtic, el control de les emocions en un marc representatiu.

Ens cal una educació que ens ofereixi nous sentits, que ens mogui i motivi. I un fora escola, valorat per les administracions i els nostres municipis, que no miri de reüll la creativitat i l’educació estètica en pot ser una poderosa palanca per canviar-la.