En contextos de crisi com el que ens toca viure pot semblar que parlar de les arts i la cultura és una frivolitat. No s’acaba d’entendre la seva vinculació amb els drets fonamentals o s’ha explicitat poc que participar en la vida cultural és també una necessitat bàsica que està estretament vinculada a la salut, a la feina, a la democràcia i a la cohesió social.

Per fer efectiu aquest dret ens cal començar a treballar-lo a l’escola perquè afortunadament al nostre país l’escolarització és obligatòria i això significa que la possibilitat d’accés és real per a tothom. En l’àmbit educatiu, però, també hi ha encara la sensació que la cultura i les arts ens allunyen de les ciències i els coneixements instrumentals que han de permetre als nois i noies posicionar-se en el món laboral.

Ens cal urgentment un canvi de relat sobre aquesta qüestió i el debat conduït per  Enric Aragonès, redactor de l’estudi impulsat per l’Aliança Educació 360, va ser una excel·lent aproximació a una nova mirada. Va comptar amb la participació de Natàlia Nadal, directora a l’escola la Farga de Salt, Sergi Díaz, director de Ciutat Educadora i Cultura als barris a l’Ajuntament de Barcelona, i Montserrat Ismael, responsable dels programes educatius del Mercat de les Flors. L’escola, les institucions culturals i les polítiques públiques van parlar per acostar posicions i trobar encaixos per fer front a un repte clau de futur a Catalunya i al món.

Els beneficis de la pràctica artística són evidents i no excloents. Ho deia la Natàlia que fa anys que ho comprova en una escola on el claustre ha fet una aposta honesta per una pedagogia creativa que transforma les maneres d’aprendre i ensenyar. Treballar en grup, alfabetitzar en llenguatges no només verbals, desenvolupar competències bàsiques de veritat, connectar-se amb l’entorn i la realitat vital i assajar contínuament el pensament crític.  La música i les matemàtiques, la física i la dansa, són maneres diverses de buscar respostes però, sobretot, de fer-se preguntes.

Des de l’administració pública, Sergi Díaz parlava dels beneficis democràtics de la pràctica cultural i artística per la seva vessant comunitària alhora que assenyalava la rellevància que té en l’educació no formal i al llarg de la vida. Montserrat Ismael reivindicava la connexió del treball educatiu en les arts amb els equipaments i escenaris culturals,  amb els artistes professionals com a garantia de rigor en els processos creatius i per donar visibilitat social als resultats educatius.

Sentint-los parlar era senzill imaginar una realitat en la qual les escoles i els mestres són també productors culturals (Giroux, 1989) i els equipaments culturals incorporen una clara dimensió educativa; on els projectes i programes dels ajuntaments i la Generalitat es plantegen objectius compartits, estratègies complementàries i metodologies diverses d’accés al coneixement i a la pràctica artística.

Una realitat en la qual les escoles, totes elles, compten amb una figura de coordinació artística que potencia la transversalitat per aprendre i ensenyar des de les preguntes i l’experiència utilitzant llengües i llenguatges diversos, que implementa l’autonomia de centre i busca les aliances 360º amb l’entorn.

Uns equipaments amb pressupost propi per dedicar a projectes educatius amb rigor artístic, de llarga durada o puntuals. Espais de trobada que com el Mercat, ofereixen la dansa com a recurs educatiu per apropar la contemporaneïtat a l’escola, per experimentar l’error com a virtut i comprovar que és possible educar en la incertesa, acceptant el fracàs i la caiguda, construint resiliència.

Les preguntes dels assistents es referien a on trobar el temps i els recursos per fer-ho possible arreu del territori. La bona notícia és que l’informe sobre l’estat de la cultura del 2019 del CoNCA es marca com a una de les línies estratègiques prioritàries, la d’una política cultural educativa orientada a desenvolupar les capacitats de la ciutadania i la seva aportació a la vida cultural. El document de l’Aliança Educació 360 és sens dubte un referent pel que fa a reflexions, orientacions i bones pràctiques que hauria de contribuir a posar-ne les bases.

Bibliografía
Giroux, H. (1989). Los profesores como intelectuales. Barcelona: Paidós.