Cal una gran dosi d’educació en l’art i educació a través de l’art per reconstruir la ciutadania, des de l’equitat

01 Juny 2020

"Ens caldrà molt més que organitzar estius enriquits per a infants i joves que pateixen aquesta inequitat"
Mirada 360
Ester Bonal
"Ens caldrà molt més que organitzar estius enriquits per a infants i joves que pateixen aquesta inequitat"

Mirada 360
Ester Bonal
directora i cofundadora de Xamfrà

Benvolgut lector o lectora, 

si estàs d’acord en què l’educació és un element essencial per la formació i comportament de tota societat, potser aquest article et pugui despertar certa curiositat…

On som ara

El present en el que ens trobem ha despullat el món global i n’ha deixat al descobert les seves grandeses, però, sobretot, les seves misèries. Aquest present l’anomenem crisi, i el causant d’aquesta crisi l’identifiquem amb la pandèmia del COVID-19.  Crisi, paraula d’origen grec (com tantes coses, massa vegades oblidades, de la nostra cultura “occidental”): krísis ‘decisió’, del verb kríno ‘jo decideixo, separo, jutjo’.

El joc i les arts són, d’aquesta manera, espais de krísis que ofereixen l’oportunitat de destriar, de decidir, tot despertant el pensament crític.

Per ser capaç de decidir, separar, destriar el gra de la palla, emetre judici i decidir, cal pensar. I a pensar se n’aprèn com s’aprenen la major part de coses: fent-les. Ens cal aprendre a pensar, i a pensar bé. Pensant, pensant ens fem grans i la impulsivitat de la infantesa i la joventut va incorporant la reflexió de l’adultesa. És aquí on l’educació juga el seu paper més transcendent. Caldrà acompanyar als infants i joves a conèixer i reconèixer-se a sí mateixos i al món que els envolta. 

I aquesta comprensió del món, que es desenvolupa des que “som”, està íntimament connectada a l’habilitat específicament humana de representar-nos i representar-lo a través de l’abstracció. Aquesta capacitat de llegir el món, representar-nos-el i interpretar-lo, es desenvolupa, en els infants, a través del joc simbòlic i de la representació artística d’allò percebut. El joc i les arts són, d’aquesta manera, espais de krísis que ofereixen l’oportunitat de destriar, de decidir, tot despertant el pensament crític.

La nostra adultesa ens fa viure la situació present amb la mirada posada en el futur i aquesta mirada l’encomanem als infants que, com més petits són, més s’entesten a viure-la des de l’ara i aquí. Les arts ens ajuden i ajuden als infants a imaginar quina realitat voldrien, i aquest procés d’imaginar els ajuda, alhora, a conèixer la que tenen i a reconèixer-se la seva capacitat per transformar-la.

Si com diu Phillippe Merieu: “l’educació és art perquè quan eduquem, gestionem l’imprevist”, la situació actual ens exigeix una gran dosi d’educació en l’art i educació a través de l’art, per reconstruir una ciutadania capaç de treballar en la deconstrucció de moltes de les estructures que han contribuït a les misèries d’aquest món global, alhora que té cura i fa créixer les seves grandeses.

Misèries i grandeses educatives que la crisi actual ha fet surar

Tenim unes lleis, normatives i estructures educatives que determinen la finalitat de l’educació obligatòria, principalment, en abordar dos dels pilars enunciats per Jacques Delors: “aprendre a conèixer i aprendre a fer”. Els currículums recullen una sèrie de continguts predeterminats que formen el corpus dels sabers que qualsevol ciutadà/na hauria de tenir i avaluen una sèrie de competències que s’identifiquen amb el saber fer, un dels pilars necessaris per poder desenvolupar-se com a ciutadà/na de ple dret.

En aquesta manera de pensar, articular i jerarquitzar l’educació formal obligatòria, o sigui,aquella a la qual han de tenir accés tots els infants i joves, ja hi germina la inequitat educativa

Però la realitat que coneixen molt bé la majoria de mestres del nostre país és que els caldrien eines educatives per poder desenvolupar els altres dos pilars de Delors: “aprendre a ser i aprendre a conviure junts”.

L’ordenació educativa formal obligatòria obvia aquests pilars ja que, tot i reconèixer la seva importància, no els desenvolupa com ho fa amb els altres dos. En certa manera els delega a altres àmbits: la família, els espais educatius informals i no formals; o bé adopta una actitud de no intervenció quan es modelen des d’altres àmbits, com són els mitjans de comunicació, les xarxes socials o el mercat. Quan els espais d’educació formal detecten mancances en relació a aquests pilars, el sistema incorpora professionals especialitzats, de manera reactiva,  per fer-hi front i/o contracta projectes educatius complementaris per atendre-les i suplir-les.

En aquesta manera de pensar, articular i jerarquitzar l’educació formal obligatòria, o sigui, aquella a la qual han de tenir accés tots els infants i joves, ja hi germina la inequitat educativa, un dels factors identificats com a desencadenants de processos d’exclusió social.

El confinament ha fet surar moltes mancances pel que fa a la tinença, per part de moltes famílies, d’equips per connectar-se, d’accés a internet… Aquesta mancança, coneguda com la bretxa digital en té unes altres d’associades, de calat molt profund i que tenen relació directa amb la situació d’inequitat educativa: la falta de competències bàsiques, les dificultats d’acompanyament de l’infant o jove per part del seu entorn familiar, la capacitat de tolerar la frustració i resilir, la capacitat de perseverar, la capacitat d’imaginar i crear…

Ens caldrà molt més que organitzar estius enriquits per a infants i joves que pateixen aquesta inequitat

Des d’aquesta mirada, ens caldrà molt més que organitzar estius enriquits (tot i ser necessaris ara) per a infants i joves que pateixen aquesta inequitat, que és un factor decisiu en processos d’exclusió social que massa sovint desemboquen en estats de pobresa. Indubtablement hem de començar per aquí, però ens cal un replantejament profund del per a què volem una educació obligatòria i universal.

Si aquest per a què pensem que s’ha d’alinear amb una perspectiva d’acompliment de drets, hem de garantir, com a societat, oportunitats educatives universals que assegurin la consolidació dels quatre pilars que fonamenten la dignificació de les vides de totes les persones. Cal doncs, assegurar la universalització d’aquests quatre pilars per avançar, a través de l’equitat educativa, cap a una societat més justa. Ara bé… com assegurar-ho? Aquí se’ns plantegen diverses qüestions:

  • De quina realitat educativa partim? 
  • A què no estem donant resposta pel que fa a l’acompliment de drets als que l’educació universal hauria de contribuir?
  • Quines decisions hauríem de prendre perquè l’educació universal, garant de la dignificació de les persones, arribi realment a tothom?
  • Quin cost tenen aquestes decisions?

Educació 360, entesa com a educació en tots els àmbits i contextos, i al llarg de la vida, conforma un marc dúctil, de vores adaptables a cada realitat, que facilita l’enxarxat d’accions educatives compartides que puguin contribuir a la construcció d’aquestes societats, sempre amb la mirada posada en l’infant, el jove, l’adult que forma part d’una gran comunitat educativa, flexible, permeable i adaptable a les necessitats individuals i col·lectives. Però aquesta mirada no serà suficient si no s’hi suma un compromís polític valent, que posi aquests quatre pilars i el seu acompliment en igualtat de condicions.

Fer-ho, podríem dir que demana assegurar la zona educativa potencial (gosant reinterpretar Vigotsky), vetllant perquè els espais educatius que tradicionalment s’han identificat amb la construcció de l’aprendre a ser i aprendre a conviure, s’entenguin com a essencials i se n’asseguri l’accés universal. Cal, a més, que aquests espais contaminin els espais educatius identificats com a formals o reglats, perquè, a la llarga, puguin formar conjuntament un entorn educatiu segur, de vasos comunicants, on la detecció de necessitats educatives i la seva resposta tingui la fluïdesa necessària d’un sistema educatiu eficaç en l’obtenció de resultats i eficient en l’optimització de recursos i en la gestió de les persones i equips que el duen a terme.

Cal que la gestió educativa recuperi la confiança sincera en les competències, ara sí, dels professionals que treballen en educació (tant l’anomenada formal com la no formal)

Per fer-ho cal que la gestió educativa recuperi la confiança sincera en les competències, ara sí, dels professionals que treballen en educació (tant l’anomenada formal com la no formal). Tenir cura d’aquests professionals a tots nivells, és un cost que val la pena assumir, perquè sens dubte, es traduirà en una millora d’oportunitats i de qualitat educativa per a tots i totes.

Educar en l’art i educar a través de l’art

“La finalitat de tota educació és ajudar l’individu a créixer en la seva singularitat, que només troba la seva raó de ser dins de la comunitat. La integració (entesa com a reconciliació de la singularitat individual amb l’entorn social) és una condició imprescindible perquè hom esdevingui ciutadà/ana de ple dret”.

Herbert Read, Education through Art

Com reflexiona Emilio Lledó en diversos dels seus textos, les quatre paraules que defineixen els elements primers de la vida en la natura són: aigua, aire, terra i foc i les quatre paraules que defineixen els elements ideals que va inventar la cultura són: el Bé, la Veritat, la Justícia i la Bellesa. Ara bé, si el Bé, la Veritat, la Justícia i la Bellesa, no estan a la base de tota tasca educativa, la resta d’aprenentatges, de coneixements, de competències, corren el risc, massa vegades fet realitat, que l’ús que en fem no posi la mirada en el bé comú, o fins i tot el perjudiqui, en benefici individual o d’un petit grup.

És urgent i necessària una mirada ètica i estètica de tota acció educativa.

Més enllà, doncs, d’aprenentatges tècnics i especialitzats, que sabem necessaris i que estan en constant innovació, pel que fa als seus procediments, continguts, estratègies i instruments d’avaluació, és urgent i necessària una mirada ètica i estètica de tota acció educativa. Actuar en conseqüència demana fugir expressament de processos i activitats d’ensenyament-aprenentatge desconnectats del context socioafectiu, de l’aproximació emocional. I en aquest punt reivindiquem la necessitat de recuperar les arts com a llenguatges i eines educatives d’un profundíssim abast perquè:

  • Eduquen des de la creació de climes i condicions que generen benestar emocional i confiança. Les emocions són la porta d’entrada a tot aprenentatge i les arts són desvetlladores de les emocions: de la seva expressió i el seu reconeixement
  • Les arts ens mobilitzen, encurioseixen, plantegen reptes constants…que faciliten l’atenció i el seu manteniment.
  • Les arts ens ofereixen l’oportunitat de representar-nos des de la realitat i imaginar-ne d’altres possibles, transformables.
  • A través de l’art vivim i compartim projectes que ens connecten amb la bellesa, amb l’equilibri, amb la bondat i aprenem a detectar-ne la seva presència o absència.
  • La comunicació és essencial per educar-nos entre nosaltres i les arts n’enriqueixen enormement els  canals i llenguatges.

És, des de l’entendre tota acció educativa com una experiència artística, que incorporarem l’aprendre a ser i l’aprendre a conviure junts.

És, des de l’entendre tota acció educativa com una experiència artística, que incorporarem l’aprendre a ser i l’aprendre a conviure junts. I d’entre les arts, les arts efímeres, aquelles que no podem tenir, que només ens travessen i ens deixen una empremta en el que som, faciliten noves relacions comunicatives entre individus i permeten, a més, l’expressió simultània del divers, en un procés compartit de creixement en bondat i bellesa. Perquè les arts fetes en comunitat són cooperatives en essència. Les arts fetes en comunitat són generadores de climes i condicions que fan de l’atenció, però també del rigor i la disciplina, individual i grupal, una necessitat enlloc d’una imposició.

El teatre (que a l’antiga Grècia era bressol de pensament crític de la ciutadania), la música i la dansa, que formaven part de la paideia, són facilitadors extraordinaris del conreu de la mirada, de l’escolta, del tacte (ara tan enyorat); que són els sentits que ens cal recuperar, els que ens permeten reaprendre l’atenció, amb els que recuperem el deixar-nos ser tocats, i només si ens deixem colpir, si revivim la permeabilitat emocional, estarem refent un camí d’esperança, d’una vida vivible, aquella vida vivible de la que ens parla Marina Garcés.

Aquestes darreres setmanes, des de l’aïllament i la distància física, hem compartit moltes propostes artístiques, en qualitat d’espectadors o artífexs, i les hem agraït per l’acompanyament que ens han fet, despertant-nos, com sempre, les emocions. Però seria un error, segons la nostra manera d’entendre-ho, tornar-les al calaix del divertiment i negar, altra vegada, el seu valor humanístic i la seva dimensió educativa en el sentit més ampli.