“Per promoure pràctiques resilients necessitem la participació de tots els agents i, per tant, també dels nens/es i joves”. Carme Montserrat, investigadora de la UdG.

 

Laura Segarra, mestra i investigadora en desigualtats educatives

 

ENTREVISTA

Carme Montserrat Boada, catedràtica de Psicologia Social a la Universitat de Girona és la directora del projecte “Infants, joves i comunitats resilients: identificació i anàlisi de pràctiques socials i educatives des d’una perspectiva multidimensional i interseccional per a fer front a la pandèmia” que, a partir de la identificació i anàlisi de les pràctiques resilients sorgides durant l’estat d’alarma, ha elaborat una guia d’avaluació que proporciona als diferents agents socioeducatius de la comunitat mesures d’avaluació i promoció de processos de resiliència comunitària en situacions d’adversitat.

 

Què entenem per pràctiques resilients?

Poden ser projectes, programes i iniciatives informals, tant socials com educatius, que ajuden a les persones a superar situacions d’adversitat. Durant la pandèmia, vam analitzar pràctiques d’acord amb a les cinc dimensions del constructe teòric de la resiliència comunitària: l’acompanyament i personalització; els recursos que la comunitat ha activitat; l’acció i l’organització col·lectiva; el capital social i la comunicació.

A qui va dirigida la guia i com es pot aplicar?

La guia “Model d’anàlisi de les pràctiques resilients en el si de la comunitat” serveix per avaluar els projectes ja existents o en creació. Els indicadors de les cinc dimensions serveixen tant per saber què va bé en el projecte com què cal millorar per acostar-se a una comunitat més resilient. Per tant, el procés comença en observar quins indicadors complim i quins no i després treballar per poder-los obtenir. És una manera de reflexionar sobre si el que fem promou o no la resiliència davant de les adversitats, des d’un punt de vista comunitari.

Quins són els factors que afavoreixen l’èxit de les experiències resilients?

Aquelles pràctiques adaptades als interessos i les necessitats. El fet de comptar amb la participació de tothom, també dels més petits. El el fet d’afilar bé, amb la informació i la comunicació. La dimensió d’acció col·lectiva és una dimensió molt important. Per exemple hem vist que tots els serveis que estaven acostumats a treballar en xarxa, a la pandèmia ho van tenir molt millor perquè tenien la xarxa creada. I per tant, això és un actiu: saber qui hi ha allà a on estem intervenint i com podem treballar els diferents aspectes. Si haguéssim de crear la xarxa de nou en un moment d’adversitat, resulta més difícil que no si ja les teníem prèviament creades.

I quins factors limiten l’èxit de les pràctiques resilients?

Un dels més importants és no comptar amb la participació activa dels joves. I si ens centrem en l’acompanyament i la personalització, des del punt de vista de personalització, no adaptar-nos a les necessitats i els interessos dels nens i nenes. Però per adaptar-nos als seus interessos, els hem de fer agents actius, perquè sinó, ens podem equivocar i no saber quins són.

Quan un municipi impulsa pràctiques resilients, com pot fer-ho per arribar als col·lectius en situació de vulnerabilitat?

Un dels punts més febles que reflexa l’estudi és la manca de recursos (humans i econòmics) i de temps per arribar a col·lectius vulnerables que van quedar desconnectats de l’escola, el lleure o la sanitat. Per exemple, la regidora d’educació d’Olot ens explicava que a aquestes famílies, no els arribava la informació a través de les plataformes virtuals. Els agents havien de sortir i arribar físicament a les famílies. És a dir, en un moment donat la solució que servia per la majoria, no els permetia arribar a tothom. I per tant, hi ha famílies que, o vas allà i parles amb elles o es quedaran al marge. Per aquest tipus d’intervenció calen més mans i més temps.

De tota la informació recollida en el projecte, quines són les dades que més us han sorprès?

En els qüestionaris a infants, hi hem observat dades molt sorprenents. Primer, tota l’afectació emocional. Hem pogut veure com apareixia la paraula “salut mental” i això no ho havíem vist mai: tota la referència que fan contínuament a les emocions, als sentiments, a les pors que han tingut. I després també la gran importància que per ells ha tingut la família. Hi ha un reconeixement cap a la família: molts dels infants afirmaven que si no hi hagués hagut la pandèmia, no s’haurien adonat de la importància de la família per ells i elles. I, en canvi, també hi han expressat el poc acompanyament que han sentit per part de l’escola o, en el cas de secundària, va aparèixer però per donar deures i per estressar-los més.

S’hauria de repensar el paper que tenen els infants i joves en la participació i creació d’aquests serveis i pràctiques socioeducatives?

Completament. És una de les conclusions de la recerca. Un 48% d’infants diu que no es va tenir gens (o molt poc) en compte la seva opinió durant el confinament, a l’escola i a l’institut. És a dir, durant la pandèmia als nens se’ls va neutralitzar. Alguns d’ells deien “A mi em van dir si vols ajudar estigues quiet i no molestis”. És a dir, se’ls va neutralitzant en comptes de celebrar el potencial que tenen, que en tenen moltíssim. Això va tenir unes conseqüències nefastes pel seu benestar i per la seva salut emocional. També unes conseqüències nefastes per a la comunitat, perquè vam perdre un actiu, el dels infants i els joves.

Quines son les principals demandes que fan els infants i els joves als diferents serveis i entitats socioeducatives?

Tenir un suport instrumental està bé, l’informacional també, però sobretot necessiten suport emocional. Una altra cosa que deien els infants és que els mitjans de comunicació no espantin. Ells expliquen que estaven espantats d’obrir la televisió i veure com els mitjans de comunicació cada dia apuntaven les morts. Com ara també els espanta la guerra o el canvi climàtic. Necessiten agents que els hi expliquin, que els hi posin un contrapunt a tot això.

Quines són les tres mesures principals que caldria impulsar per promoure unes pràctiques resilients en el nostre territori?

La primera està relacionada amb la participació de tots els agents i, per tant, també dels nens i nenes o joves. Quan tu fas coses sense comptar amb la participació de tots, vas coix. La segona seria la creació de xarxes amb els actius de la comunitat i, per tant, entendre que l’escola sola no pot fer totes les coses. Com tampoc els serveis socials poden fer-ho sols. I la tercera, centrar-nos en l’àmbit de la comunicació de la informació, tenim aquí molt a fer. I per tant, assegurar-nos que podem arribar a tothom i no deixar ningú enrere. Aquestes serien les principals mesures per impulsar unes pràctiques resilients.