Amb el tancament de les escoles i els instituts a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19 hem vist com la majoria dels centres educatius han estat capaços de redissenyar en un temps rècord, emprant plataformes digitals diverses, bona part de les activitats que feien habitualment amb el seu alumnat. Més enllà de la diversitat i el contingut de les propostes, el que crida l’atenció és la rapidesa amb la qual s’ha dut a terme aquest procés en un context nou i difícil, tant des del punt de vista de la gestió emocional de la situació com de les habilitats i competències digitals que requereix del professorat.
Al costat d’aquesta fortalesa, però, el trasllat de l’activitat escolar des dels centres educatius i les aules a les llars familiars amb el suport de les tecnologies digitals ha posat també en relleu algunes mancances i debilitats importants del nostre sistema educatiu. La més evident és, sense dubte, que un nombre important de famílies no tenen l’equipament necessari –ordinadors, tauletes, connexió a internet, banda ampla– per connectar-se a les plataformes a través de les quals el professorat trasllada a l’alumnat la proposta d’activitats. A aquesta primera mancança, que segons les estadístiques raportades aquests dies per alguns mitjans de comunicació pot afectar fins a un 10-15 % de les famílies, se n’afegeix una altra difícil de quantificar, però que probablement afecta un percentatge encara més elevat de llars: l’existència en moltes d’elles d’unes condicions –espais reduïts, nombre elevat de membres, sobre ocupació dels dispositius electrònics disponibles, etc.– que fa molt difícil desenvolupar en aquests entorns les activitats proposades. I a aquesta segona mancança se n’afegeix una tercera que, si bé és menys evident que les anteriors, té probablement també un impacte significatiu: l’existència en algunes famílies d’un capital i d’uns recursos culturals que poden condicionar tant el sentit de la participació de l’alumnat en aquestes activitats com els seus resultats en termes d’aprenentatge.
El que posen de manifest aquestes mancances és la discontinuïtat de fons existent entre els dos contextos d’activitat on els infants i joves passen la major part del seu temps, les llars familiars i les escoles i instituts. En la base d’aquesta discontinuïtat està, al meu entendre, la tendència a ignorar el paper de l’entorn familiar com a context d’aprenentatge. Cada llar familiar ofereix als seus membres unes determinades oportunitats i recursos per aprendre, ja sigui directament mitjançant la participació en les activitats que despleguen els seus membres, ja sigui facilitant-los l’accés a altres contextos d’activitat i aprenentatge (entitats culturals, esportives, comunitàries, activitats extraescolars, entre altres). El que està en joc, per tant, no és només la continuïtat entre els contextos escolar i familiar, sinó entre els cada cop més nombrosos i diversos contextos d’activitat als quals accedeixen els infants i joves a través, en bona part, de les famílies i dels centres educatius.
Les trajectòries personals d’aprenentatge mitjançant les quals i gràcies a les quals construeixen la seva identitat inclouen per descomptat els aprenentatges escolars, però en cap cas es limiten a aquests aprenentatges
Els aprenentatges escolars són avui un component més, certament important, però un més, del conjunt d’aprenentatges que els infants i joves assoleixen gràcies a les oportunitats i recursos per aprendre que troben en els contextos d’activitats en els que participen. Les trajectòries personals d’aprenentatge mitjançant les quals i gràcies a les quals construeixen la seva identitat inclouen per descomptat els aprenentatges escolars, però en cap cas es limiten a aquests aprenentatges. D’altra banda, és una evidència que els contextos d’activitat als que infants i joves poden accedir en la nostra societat, caracteritzada per profundes desigualtats econòmiques i culturals, són força diferents pel que fa a les oportunitats i recursos per aprendre que els ofereixen.
L’aprenentatge està cada cop més distribuït entre diferents contextos d’activitat. El sistema educatiu, en canvi, segueix estant organitzat i funcionant com si els centres educatius fossin els únics contextos on s’aprèn. Un escenari com l’actual, caracteritzat per un aprenentatge distribuït i una diversitat de trajectòries individuals d’aprenentatge, requereix un sistema educatiu que estigui organitzat i que funcioni d’acord amb un model d’educació també distribuïda i interconnectada. Un model en el qual s’assumeixi amb totes les conseqüències que el focus de l’acció educativa són les trajectòries d’aprenentatge dels infants i joves.
Un escenari com l’actual, caracteritzat per un aprenentatge distribuït i una diversitat de trajectòries individuals d’aprenentatge, requereix un sistema educatiu que estigui organitzat i que funcioni d’acord amb un model d’educació també distribuïda i interconnectada
En un sistema educatiu organitzat d’acord amb aquest model, la continuïtat entre els diferents contextos d’activitat i d’aprenentatge esdevé essencial per acompanyar i promoure el procés de formació i el desenvolupament personal i social dels infants i joves. Es tracta, però, d’una continuïtat que ha de tenir en compte les característiques, funcions i responsabilitats dels diferents contextos. No sembla que hagi estat aquest plantejament, en general, el que ha presidit la resposta dels centres educatius a la situació generada per la pandèmia. Una resposta s’ha orientat majoritàriament a reproduir les activitats escolars habituals en les llars familiars més que a reforçar les seves fortaleses i compensar, en la mesura del possible, les seves febleses.
El nostre sistema educatiu segueix essent tributari d’una visió força restringida de l’educació, entesa bàsicament com a escolarització
I és que, malgrat els esforços, la dedicació i la professionalitat del professorat, el nostre sistema educatiu segueix essent tributari d’una visió força restringida de l’educació, entesa bàsicament com a escolarització. Cal renunciar definitivament a aquesta visió, que ja no es correspon amb la realitat, i substituir-la per una altra que reconegui la importància de connectar els contextos d’activitat als que té accés l’alumnat i tingui en compte la diversitat de recursos i oportunitats per aprendre que aquests contextos els ofereixen. És un canvi necessari perquè el nostre sistema educatiu pugui oferir unes ajudes més ajustades a les necessitats i a les trajectòries personals d’aprenentatge de l’alumnat.